Les últimes setmanes hem pogut veure diverses informacions als
mitjans al voltant de les condicions de vida dels/les infants tutelades
que viuen als centres de la DGAIA. Molts de nosaltres treballem o hem
treballat a aquests centres i hem vist de primera mà el deteriorament de
les condicions de vida d’aquests/es infants arran les retallades i
privatitzacions. Hem patit al seu costat el trencament dels equips
educatius per la precarització de les condicions laborals i
l’abandonament de la professió de molts i moltes companys/es, cremats
per treballar sense mitjans adients per atendre les necessitats bàsiques
d’uns i d’unes infants als quals hem de protegir i donar la
possibilitat de tenir una oportunitat de futur. Però, després de tot
aquest temps, tenim dubtes. Realment ho fem bé? Està protegida la
infància tutelada?
Per conèixer la resposta aquesta pregunta, i com entenem que és
necessari el màxim rigor per tractar un tema com aquest, hem volgut
prendre com element d’anàlisi la “llista d’indicadors per detectar les situacions de risc i de desemparament”
definides en els articles 102 i 105 de la Llei 14/2010 de 27 de maig
(Llei dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència).
Aquests criteris són els que es fan servir pels Equips d’Atenció a la
Infància i l’Adolescència (EAIA’s), els equips especialitzats que
valoren les situacions de risc dels menors, per a valorar si hi ha una
situació de desemparament. Si la resposta és positiva es decideix que
l’infant no pot continuar sota la tutela i cura dels seus progenitors i
es valora si aquest/a menor té algun familiar amb qui pugui anar a viure
acollit i, en cas que no n’hi hagi cap, es porta a terme el seu ingrés a
un centre de menors. Els indicadors fan referència als “progenitors,
tutors o guardadors”, en aquest cas qui te la guarda i la custòdia
d’aquests infants, i per tant és a qui té la responsabilitat d’evitar
aquestas situacions, és la DGAIA.
A continuació, aplicant aquestos mateixos indicadors a la realitat que veiem al nostre dia a dia als centres, demostrarem que la DGAIA té en situació de desemparament als/les infants que ha de protegir.
Els progenitors, tutors o guardadors no ofereixen suport en els processos d’aprenentatge de l’infant o l’adolescent.
A molts Centres de menors catalans no és possible ni es garanteix la possibilitat de garantir un suport eficaç en el procés educatiu als infants tutelats ni tan sols fer deures en condicions, per exemple com podem tenir en alguns CRAE’s una mateixa sala amb 10 infants d’edats entre 3 i 18 anys amb un ordinador Pentium 133 per a tots/es, sense connexió a internet de banda ampla ni wifi?
A part de falta d’infraestructura adient; sales d’estudi, ordinadors, material educatiu als CRAE’s, (Centres Residencials d’Atenció Educativa) tampoc tenim cap suport de reforç escolar específic per donar resposta a menors amb problemes de salut mental, necessitats educatives especials, etc, (i si algú necessita aquesta figura són aquests menors) per treballar per evitar un fracàs escolar que arriba a xifres escandaloses entre els infants suposadament protegits per la DGAIA. Aquest fet els aboca a perpetuar la situació d’exclusió social i dependència del sistema de protecció social.
L’Infant o l’Adolescent presenta una alimentació deficient, manca d’higiene i/o roba inadequada per l’epoca de l’any.
Els serveis de cuina propis s’han anat privatitzant a la vegada que el servei i qualitat del menjar dels nostres infants ha anat empitjorant de forma substancial, substituint-se per serveis de càtering on es prioritza el preu i no pas la qualitat del menjar, reduint-se dràsticament tant la qualitat com la quantitat, Per exemple, hem passat de menjar productes frescos, carn i peix variat, a menjar productes envasats i només porc, pollastre i/o panga. En aquest sentit, cal criticar també que els serveis de càtering no donen resposta a l’especifitat de la vida quotidiana d’un centre que vol reproduir una llar. Tampoc es dona resposta als infants amb dietes especifiques, com les dietes per infants amb sobrepès. Sovint mengen el mateix menú que la resta d’infants i no se’ls deriva a un especialista per poder tractar l’obesitat.
No podem parlar de roba inadequada per l’època de l’any, però sí hi ha un abús en l’ús de roba provinent de donatius (de segona mà) i de reutilització sistemàtica de la roba que fan servir els infants als centres, que passa d’uns als altres any rere any. Algunes persones diran que així es fa en moltes famílies, però cal que passi una mateixa peça de roba per 5 ó 6 infants durant una mateixa dècada, fins i tot, pel que fa a mitjons i roba interior? Això només es dóna en famílies que es troben es situació de pobresa greu. Molts centres de menors, com per exemple centres per menors estrangers, fan gran comandes de roba i vesteixen als infants amb la mateixa roba, sovint de molt mala qualitat i fàcil d’identificar. A l’escola i al carrer s’identifica fàcilment als infants de centres, pel tipus de roba que porten, afavorint l’etiquetatge d’aquests.
L’Infant o l’Adolescent té manca d’adults referents estables.
És impossible mantenir als Centres de Menors una plantilla estable d’adults referents pels nostres infants a causa de les precàries condicions laborals. Especialment pel que fa als Centres Concertats privats i/o delegats, a més de que també pels horaris difícilment compatibles amb la vida personal i familiar, fet que provoca que els i les educadors/educadores canviïn sovint de feina a causa d’estar “cremats” en una freqüència major de la que és habitual en d’altres feines. Això provoca que un nen/a durant el temps que passa en un CRAE no tingui una estabilitat referencial adulta i vegi passar diferents tutors/es amb el conseqüent sentiment d’abandonament i augment de la dificultat de generar vincles afectius necessaris pel seu correcte desenvolupament físic i emocional
Els
progenitors, tutors o guardadors no proporcionen experiències
enriquidores o educatives fora de l’àmbit escolar, amb repercussions en
el desenvolupament de l’Infant o l’Adolescent.
Els i les infants tutelats que viuen en Centres d’Acolida, CRAEs i CREIs no tenen sovint la possibilitat, per manca de recursos econòmics dels Centres i perquè sovint aquests es troben fora dels nuclis urbans, de fer activitats extraescolars fora del mateix Centre. D’aquesta manera, els menors no poden integrar-se a la seva comunitat, augmentant així la seva institucionalització i victimització (remarcant-se la seva condició de "nens/es de centre") i reduint les possibilitats de desenvolupar les seves aptituds i interessos, de manera integral. Això suposa també la impossibilitat d’integrar-se al seu entorn. Vida de nen de centre: activitats de centre (excursions, sortides, colònies…) fan que els infants només es relacionin (fora de l’escola) amb infants del seu centre, provocant una revictimització d’aquest. Contradient i incomplint l’article 31 de les NNUU sobre els drets dels infants, el qual estableix “el dret dels infants al lleure i a participar de les activitats, culturals, recreatives i d’esplai existents, i el deure de les administracions de fer-ho possible.”
Sovint el lleure ve supeditat al finançament d’organismes externs, que no sempre actuen de manera desinteressada ni asèptica (per exemple “Soñar Despierto”, que forma part de l’obra social de “Los Legionarios de Cristo”). Segons la resolució 44/25 de la ONU de 20 de novembre de 1989, en el seu art. 31 afirma que es “propiciaran oportunitats apropiades, en condicions d’igualtat, de participar en la vida cultural, artística, recreativa i d’esbarjo”.
Infant o adolescent sense referents familiars en el territori.
La saturació dels recursos d’atenció d’urgència i residencial per als menors provoca que en ocasions s’ingressin infants allunyats del seu territori d’origen. Per exemple, quan les places de Centres d’Acollida de Barcelona es troben plenes, infants d’aquesta àrea s’ingressen a Tarragona o Girona.
Els
progenitors, tutors o guardadors són coneixedors de la situació d’abús
sexual que pateix l’infant o l’adolescent i no el protegeixen.
Hi ha hagut diferents casos d’abusos i agressions sexuals entre menors tant a Centres Residencials públics com concertats. Aquests fets en alguns casos han arribat a succeir durant mesos. Una de les causes fonamentals és que s’han barrejat adolescents amb greus conductes violentes i sexuades amb d’altres infants petits de tan sols 4 ó 5 anys i/o amb infants petits amb necessitats educatives especials, arribant fins i tot a compartir habitació.
L’Infant o l’Adolescent presenta millores de salut quan s’allunya dels progenitors, tutors o guardadors.
S’observa un retard maduratiu dels infants institucionalitzats al Centres. En canvi, s’observa com els menors que surten del centre (família acollida, aliena o pròpia) i fins i tot creixen amb més rapidesa.
Els
progenitors, tutors o guardadors no són capaços de posar límits i/o
contenir les conductes disruptives de l’Infant o l’Adolescent.
Actualment els Centres són culs-de-sac on fins i tot, s’agreugen les conductes disruptives dels menors, a causa de que el sistema es troba massificat, amb Centres massa grans, sobre ocupats, amb barreja de tipologia i edats d’infants sense poder donar una resposta específica i individualitzada amb un recurs adequat a les necessitats de cada infant. Aquest fet provoca que s’agreugin les conductes d’alguns infants ja que, sovint, alguns menors copien conductes violentes i sexuades que mai havien tingut i, en comptes de protegir-los, els exposem a situacions d’assetjaments, agressions i abusos.
L’Infant
o l’Adolescent transgredeix les normes familiars, de l’escola etc… de
forma reiterada: incidències, expulsions…es normalitzen aquests
comportaments.
Els
progenitors, tutors o guardadors tracten de manera desigual als infants
i els adolescents que conviuen en el nucli familiar.
No es donen diferències substancials dintre d’un mateix Centre Residencial, però si hi ha diferències en els diners que es dediquen per menor depenent de a quin centre estigui ingressat. Per tant, també diferències d’igualtat d’oportunitats i de recursos entre els infants tutelats per la DGAIA, cometent-se una greu injustícia.
Els progenitors, tutors o guardadors afavoreixen o fan pràctiques discriminatòries envers l’infant o l’Adolescent:
Gairebé el 30% de Centres Residencials es troben catalogats com a centres religiosos, on es viu un greuge comparatiu segons les creences del/la menor: existència de capelles, catequesi, simbologia religiosa per tot arreu, excursions i activitats “lúdiques” de caràcter religiós..., en definitiva, un proselitisme que no respecta la diversitat i la llibertat de creences existent a la nostra societat de la qual els menors són part. És clar, sempre parlem de la mateixa religió, la catòlica. A més en alguns centres es nega el dret dels menors a tenir una d’educació per a la sexualitat i no es facilita l’accés a mètodes anticonceptius, recomanant la pràctica de l’abstinència sexual com a mètode per evitar embaràs no desitjat.
Malaltia
física o psíquica o trastorn conductual de l’infant o l’adolescent,
aliena a la voluntat dels progenitors, tutors o guardadors, que aquests
no poden atendre i que afecta greument l’Infant o l’Adolescent.
Manca de professionals especialitzats (psicòlegs, psiquiatres) contractats per donar suport als infants. La Incapacitat del sistema públic d’atenció psicològica (CSMIJs) Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil, per donar resposta a aquesta situació fa especialment necessària la integració d’aquesta figura als equips educatius dels respectius Centres.
És un fet especialment destacable la inexistència de centres terapèutics a la Cartera de Serveis Socials de Catalunya.
La
vida o integritat de l’Infant o l’Adolescent està en perill degut a les
mancances greus causades pels progenitors, tutors o guardadors.
Pot semblar que l’epígraf és molt dur, però existeixen (i molts de nosaltres hem hagut de viure situacions molts desagradables en aquest aspecte) riscos per a la seva integritat física en el transport dels infants. És força habitual que, per estalviar el sou d’un conductor, els i les educadors/es assumeixin dues responsabilitats alhora: conduir i vetllar pel comportament i la seguretat dels infants dins del vehicle. Realitzant els transports dels infants a escoles, metges, activitats extraescolars,...conduint furgonetes plenes de fins a 9 places sense anar acompanyats de cap adult més que vetlli per la seguretat i el comportament dels menors.
El Síndic de Greuges (2013, 10 de gener) ja va advertir a la seva resolució 07839/2011, en referència a la seguretat en el transport de menors tutelats, del risc que suposava la falta d’acompanyant en aquest transport i assenyalava a més que constava de l’existència de varis capítols on s’havien donat situacions de risc fins i tot amb el resultat de lesions. El problema rau en que el més habitual és que l’educador/a vagi sol sense acompanyant (amb fins a 8 menors, com reconeix la DGAIA fent referència al que disposa el Servei Català de Trànsit pel transport familiar). Les característiques personals i les situacions tant difícils que viuen aquests nens/es els genera estats d’alteració que es poden traduir en brots auto i hetero-agressius (barallar-se amb un/a company, intentar saltar del vehicle en plena carretera ...). En aquest cas, la falta de mitjans posa en risc la pròpia integritat física dels menors.
Seguint aquests criteris i atenent a tot el que els hem explicat, els/les infants que viuen als centres de la DGAIA es troben sovint en situació de desemparament, quan va ser precisament aquest desemparament la raó per la qual van ingressar en un centre. Creiem que és urgent fer alguna cosa per canviar aquesta realitat.
A continuació, aplicant aquestos mateixos indicadors a la realitat que veiem al nostre dia a dia als centres, demostrarem que la DGAIA té en situació de desemparament als/les infants que ha de protegir.
Els progenitors, tutors o guardadors no ofereixen suport en els processos d’aprenentatge de l’infant o l’adolescent.A molts Centres de menors catalans no és possible ni es garanteix la possibilitat de garantir un suport eficaç en el procés educatiu als infants tutelats ni tan sols fer deures en condicions, per exemple com podem tenir en alguns CRAE’s una mateixa sala amb 10 infants d’edats entre 3 i 18 anys amb un ordinador Pentium 133 per a tots/es, sense connexió a internet de banda ampla ni wifi?
A part de falta d’infraestructura adient; sales d’estudi, ordinadors, material educatiu als CRAE’s, (Centres Residencials d’Atenció Educativa) tampoc tenim cap suport de reforç escolar específic per donar resposta a menors amb problemes de salut mental, necessitats educatives especials, etc, (i si algú necessita aquesta figura són aquests menors) per treballar per evitar un fracàs escolar que arriba a xifres escandaloses entre els infants suposadament protegits per la DGAIA. Aquest fet els aboca a perpetuar la situació d’exclusió social i dependència del sistema de protecció social.
L’Infant o l’Adolescent presenta una alimentació deficient, manca d’higiene i/o roba inadequada per l’epoca de l’any.Els serveis de cuina propis s’han anat privatitzant a la vegada que el servei i qualitat del menjar dels nostres infants ha anat empitjorant de forma substancial, substituint-se per serveis de càtering on es prioritza el preu i no pas la qualitat del menjar, reduint-se dràsticament tant la qualitat com la quantitat, Per exemple, hem passat de menjar productes frescos, carn i peix variat, a menjar productes envasats i només porc, pollastre i/o panga. En aquest sentit, cal criticar també que els serveis de càtering no donen resposta a l’especifitat de la vida quotidiana d’un centre que vol reproduir una llar. Tampoc es dona resposta als infants amb dietes especifiques, com les dietes per infants amb sobrepès. Sovint mengen el mateix menú que la resta d’infants i no se’ls deriva a un especialista per poder tractar l’obesitat.
No podem parlar de roba inadequada per l’època de l’any, però sí hi ha un abús en l’ús de roba provinent de donatius (de segona mà) i de reutilització sistemàtica de la roba que fan servir els infants als centres, que passa d’uns als altres any rere any. Algunes persones diran que així es fa en moltes famílies, però cal que passi una mateixa peça de roba per 5 ó 6 infants durant una mateixa dècada, fins i tot, pel que fa a mitjons i roba interior? Això només es dóna en famílies que es troben es situació de pobresa greu. Molts centres de menors, com per exemple centres per menors estrangers, fan gran comandes de roba i vesteixen als infants amb la mateixa roba, sovint de molt mala qualitat i fàcil d’identificar. A l’escola i al carrer s’identifica fàcilment als infants de centres, pel tipus de roba que porten, afavorint l’etiquetatge d’aquests.
L’Infant o l’Adolescent té manca d’adults referents estables.És impossible mantenir als Centres de Menors una plantilla estable d’adults referents pels nostres infants a causa de les precàries condicions laborals. Especialment pel que fa als Centres Concertats privats i/o delegats, a més de que també pels horaris difícilment compatibles amb la vida personal i familiar, fet que provoca que els i les educadors/educadores canviïn sovint de feina a causa d’estar “cremats” en una freqüència major de la que és habitual en d’altres feines. Això provoca que un nen/a durant el temps que passa en un CRAE no tingui una estabilitat referencial adulta i vegi passar diferents tutors/es amb el conseqüent sentiment d’abandonament i augment de la dificultat de generar vincles afectius necessaris pel seu correcte desenvolupament físic i emocional
Els
progenitors, tutors o guardadors no proporcionen experiències
enriquidores o educatives fora de l’àmbit escolar, amb repercussions en
el desenvolupament de l’Infant o l’Adolescent.Els i les infants tutelats que viuen en Centres d’Acolida, CRAEs i CREIs no tenen sovint la possibilitat, per manca de recursos econòmics dels Centres i perquè sovint aquests es troben fora dels nuclis urbans, de fer activitats extraescolars fora del mateix Centre. D’aquesta manera, els menors no poden integrar-se a la seva comunitat, augmentant així la seva institucionalització i victimització (remarcant-se la seva condició de "nens/es de centre") i reduint les possibilitats de desenvolupar les seves aptituds i interessos, de manera integral. Això suposa també la impossibilitat d’integrar-se al seu entorn. Vida de nen de centre: activitats de centre (excursions, sortides, colònies…) fan que els infants només es relacionin (fora de l’escola) amb infants del seu centre, provocant una revictimització d’aquest. Contradient i incomplint l’article 31 de les NNUU sobre els drets dels infants, el qual estableix “el dret dels infants al lleure i a participar de les activitats, culturals, recreatives i d’esplai existents, i el deure de les administracions de fer-ho possible.”
Sovint el lleure ve supeditat al finançament d’organismes externs, que no sempre actuen de manera desinteressada ni asèptica (per exemple “Soñar Despierto”, que forma part de l’obra social de “Los Legionarios de Cristo”). Segons la resolució 44/25 de la ONU de 20 de novembre de 1989, en el seu art. 31 afirma que es “propiciaran oportunitats apropiades, en condicions d’igualtat, de participar en la vida cultural, artística, recreativa i d’esbarjo”.
Infant o adolescent sense referents familiars en el territori.La saturació dels recursos d’atenció d’urgència i residencial per als menors provoca que en ocasions s’ingressin infants allunyats del seu territori d’origen. Per exemple, quan les places de Centres d’Acollida de Barcelona es troben plenes, infants d’aquesta àrea s’ingressen a Tarragona o Girona.
Els
progenitors, tutors o guardadors són coneixedors de la situació d’abús
sexual que pateix l’infant o l’adolescent i no el protegeixen.Hi ha hagut diferents casos d’abusos i agressions sexuals entre menors tant a Centres Residencials públics com concertats. Aquests fets en alguns casos han arribat a succeir durant mesos. Una de les causes fonamentals és que s’han barrejat adolescents amb greus conductes violentes i sexuades amb d’altres infants petits de tan sols 4 ó 5 anys i/o amb infants petits amb necessitats educatives especials, arribant fins i tot a compartir habitació.
L’Infant o l’Adolescent presenta millores de salut quan s’allunya dels progenitors, tutors o guardadors.S’observa un retard maduratiu dels infants institucionalitzats al Centres. En canvi, s’observa com els menors que surten del centre (família acollida, aliena o pròpia) i fins i tot creixen amb més rapidesa.
Els
progenitors, tutors o guardadors no són capaços de posar límits i/o
contenir les conductes disruptives de l’Infant o l’Adolescent.Actualment els Centres són culs-de-sac on fins i tot, s’agreugen les conductes disruptives dels menors, a causa de que el sistema es troba massificat, amb Centres massa grans, sobre ocupats, amb barreja de tipologia i edats d’infants sense poder donar una resposta específica i individualitzada amb un recurs adequat a les necessitats de cada infant. Aquest fet provoca que s’agreugin les conductes d’alguns infants ja que, sovint, alguns menors copien conductes violentes i sexuades que mai havien tingut i, en comptes de protegir-los, els exposem a situacions d’assetjaments, agressions i abusos.
L’Infant
o l’Adolescent transgredeix les normes familiars, de l’escola etc… de
forma reiterada: incidències, expulsions…es normalitzen aquests
comportaments.- presenta problemes de comportament i/o manca de control amb els iguals o adults.
- s’autolesiona.
- consumeix tòxics i/o manté relacions sexuals d’alt risc.
- comet o participa en accions delictives.
- agredeix físicament als seus progenitors, tutors o guardadors i a qualsevol membre de la família.
Els
progenitors, tutors o guardadors tracten de manera desigual als infants
i els adolescents que conviuen en el nucli familiar.No es donen diferències substancials dintre d’un mateix Centre Residencial, però si hi ha diferències en els diners que es dediquen per menor depenent de a quin centre estigui ingressat. Per tant, també diferències d’igualtat d’oportunitats i de recursos entre els infants tutelats per la DGAIA, cometent-se una greu injustícia.
Els progenitors, tutors o guardadors afavoreixen o fan pràctiques discriminatòries envers l’infant o l’Adolescent:Gairebé el 30% de Centres Residencials es troben catalogats com a centres religiosos, on es viu un greuge comparatiu segons les creences del/la menor: existència de capelles, catequesi, simbologia religiosa per tot arreu, excursions i activitats “lúdiques” de caràcter religiós..., en definitiva, un proselitisme que no respecta la diversitat i la llibertat de creences existent a la nostra societat de la qual els menors són part. És clar, sempre parlem de la mateixa religió, la catòlica. A més en alguns centres es nega el dret dels menors a tenir una d’educació per a la sexualitat i no es facilita l’accés a mètodes anticonceptius, recomanant la pràctica de l’abstinència sexual com a mètode per evitar embaràs no desitjat.
Malaltia
física o psíquica o trastorn conductual de l’infant o l’adolescent,
aliena a la voluntat dels progenitors, tutors o guardadors, que aquests
no poden atendre i que afecta greument l’Infant o l’Adolescent.Manca de professionals especialitzats (psicòlegs, psiquiatres) contractats per donar suport als infants. La Incapacitat del sistema públic d’atenció psicològica (CSMIJs) Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil, per donar resposta a aquesta situació fa especialment necessària la integració d’aquesta figura als equips educatius dels respectius Centres.
És un fet especialment destacable la inexistència de centres terapèutics a la Cartera de Serveis Socials de Catalunya.
La
vida o integritat de l’Infant o l’Adolescent està en perill degut a les
mancances greus causades pels progenitors, tutors o guardadors.Pot semblar que l’epígraf és molt dur, però existeixen (i molts de nosaltres hem hagut de viure situacions molts desagradables en aquest aspecte) riscos per a la seva integritat física en el transport dels infants. És força habitual que, per estalviar el sou d’un conductor, els i les educadors/es assumeixin dues responsabilitats alhora: conduir i vetllar pel comportament i la seguretat dels infants dins del vehicle. Realitzant els transports dels infants a escoles, metges, activitats extraescolars,...conduint furgonetes plenes de fins a 9 places sense anar acompanyats de cap adult més que vetlli per la seguretat i el comportament dels menors.
El Síndic de Greuges (2013, 10 de gener) ja va advertir a la seva resolució 07839/2011, en referència a la seguretat en el transport de menors tutelats, del risc que suposava la falta d’acompanyant en aquest transport i assenyalava a més que constava de l’existència de varis capítols on s’havien donat situacions de risc fins i tot amb el resultat de lesions. El problema rau en que el més habitual és que l’educador/a vagi sol sense acompanyant (amb fins a 8 menors, com reconeix la DGAIA fent referència al que disposa el Servei Català de Trànsit pel transport familiar). Les característiques personals i les situacions tant difícils que viuen aquests nens/es els genera estats d’alteració que es poden traduir en brots auto i hetero-agressius (barallar-se amb un/a company, intentar saltar del vehicle en plena carretera ...). En aquest cas, la falta de mitjans posa en risc la pròpia integritat física dels menors.
Seguint aquests criteris i atenent a tot el que els hem explicat, els/les infants que viuen als centres de la DGAIA es troben sovint en situació de desemparament, quan va ser precisament aquest desemparament la raó per la qual van ingressar en un centre. Creiem que és urgent fer alguna cosa per canviar aquesta realitat.
